Conferència de Jordi Giró

L’alumnat que gaudim del privilegi d’assistir als cursos de Català.blogs rebem, a més a més, regals extraordinaris: després de l’exclusiu recital nadalenc de la Marina Rossell, el dimecres 13 de gener vam tenir la sort d’assistir a la xerrada d’en Jordi Giró sobre la Nova Cançó. Durant dues hores vam pujar un altre cop a la muntanya russa de les emocions. El Jordi ens va explicar tan bé un fenomen cultural tan ric i tan complex que intentaré fer-ne un resum per fixar les dades a la memòria.

1959-62. Orígens

A petició de les cases discogràfiques, alguns cantants com Josep Guardiola o les Hermanas Serrano van enregistrar èxits internacionals en català.

Lluís Serrahima, a suggeriment de Josep Benet, el gener de 1959 va escriure un article a la revista Germinabit que va titular “Ens calen cançons d’ara” (el podem trobar al blog de la Laura Trovò) que va tenir un gran ressò. Miquel Porté i Remei Margarit van començar a fer petits concerts a cases particulars o locals petits. Les seves cançons eren senzilles i iròniques sense gaires pretensions estilístiques. S’hi va afegir Josep M. Espinàs que ja havia traduït Georges Brassens al català. Neixen així El Setze Jutges als quals s’afegeixen Delfí Abella i Francesc Pi de la Serra el 1962. La majoria de Jutges procedien de la intel·lectualitat catalana i tenien altres projectes professionals però en aquell moment lluitaven per normalitzar l’ús del català en l’àmbit de la música. El mateix any Josep Espar Ticó funda el segell discogràfic Edigsa.

Raimon comença a cantar al País Valencià.

1963-67. Consolidació dels 16 Jutges i Raimon

Per mediació d’Eliseu Climent i Joan Fuster els Jutges van a València per conèixer el Raimon. Queden admirats de la seva força i personalitat i de la profunditat de les seves cançons però són conscients que no el poden incloure en el seu grup. S’hi incorporen Enric Barbat, Xavier Elies, Guillermina Motta, Marti Llauradó i M. Amèlia Pedrerol.

Edigsa projecta presentar-se al “Festival de la Canción Mediterránea" amb Salomé i Raimon que n'era reticent però accepta quan li ho plantegen com un servei a la llengua. El Règim comença a fixar-se en les lletres de les cançons.

El 1964 el programa de Salvador Escamilla “Radio Scop” serveix de plataforma als cantants del moment. M. Carme Girau i Joan Ramon Bonet s’incorporen als 16 Jutges i al 1965 hi entra Serrat que captiva a tothom. Armengol Passola es separa d’Edigsa i crea el segell discogràfic Concèntric. El 1966 entra als Setze Jutges Maria del Mar Bonet.

Núria Feliu debuta a Nova York amb Teté Montoliu i Raimon triomfa a l’Olympia de Paris. La censura s’adona que ha d’anar amb compte perquè a l’estranger s’assabentaran de les seves prohibicions.

El 1967 entra al Setze Jutges Rafel Subirachs i Lluís Llach en fa el número 16.

Armengol Passola obra la Cova del Drac.

Ovidi Montllor arriba d’Alcoi amb cançons de tema social i Guillem d'Efak canta en malloquí.

1968-1969. Serrat canta en castellà i el Grup de Folk

El 1968 el Règim proposa a Serrat -la seva Cançó de Matinada havia estat nº 1 en vendes a tot Espanya- que canti a Eurovisió i ell accepta perquè ho considera una bona promoció internacional. Els nacionalistes pensen que s’ha passat a l’altra banda. Rep pressions fortíssimes pels dos cantons, com a sortida proposa, sense èxit, cantar el “La, la, la” en català i finalment, veient la manipulació franquista, es nega a actuar. De l’afer, Serrat en surt malparat i finalment se’n va a Llatinoamèrica. Amb Serrat fora del Setze Jutges, es promociona la Novíssima Cançó amb Maria del Mar Bonet, Rafel Subirachs i Lluís Llach que canten sobre alguns fets molt concrets del moment.

Esclata el Maig del 68 i el moviment Hippy.

Neix el Grup de Folk amb Sisa, Joan i Xesco Boix, Eduard Estivill i Pau Riba. Va arribar a tenir 26 membres que volien donar a conèixer el folklore universal. Els referents ja no són els chansonniers francesos sinó la música nordamericana.

El 1969 comença a actuar La Trinca.

1970-75. Les sis hores de Canet i concerts multitudinaris

El grup dels Setze Jutges es dissol. Comencen els concerts multitudinaris que són verdaders mítings.

El grup d’escoltes de Canet amb La Trinca i Joan Ramon Mainat organitzen Les sis hores de Canet que el 1976, en la sisena edició, aplega 60.000 persones. Rafel Subirachs burla la censura i canta la seva versió dels Segadors.

Oriol Regas inaugura Bocaccio i Víctor Jou inaugura Zeleste.

El 1974 esclata la Revolució dels Clavells i molts cantants catalans van a Portugal per recolzar-la.

Raimon actua al Palau dels Esports 20 dies i escaig abans de la mort de Franco, el promotor és Oriol Regàs. El febrer de 1976 va a Madrid per a tres concerts i només li deixen fer el primer.

El 1975 s’organitza el primer Canet Rock amb els mateixos promotors i Zeleste.

1976-80. Música laietana i el desencís dels cantautors

La música laietana és una música de fusió, electrificada, que s’identifica amb Zeleste: l’Orquestra Plateria, el Gato Pérez, Oriol Tramvia, Toti Solé, la Companyia Elèctrica Dharma, l’orquestra Mirasol, Jordi Sabatés.

Amb l’arribada de Tarradellas i Jordi Pujol i la creació de la Conselleria de Cultura, el capital privat va pensar que ja havia fet la seva feina i va deixar d’invertir en cantants. Els polítics els consideraven incòmodes i fins i tot perillosos perquè tenien por del seu esperit crític. El missatge dels polítics era que com ja s’havia aconseguit un Govern català, els cantautors ja no feien falta. Els mitjans de comunicació no en parlaven. El resultat va ser que només van continuar en el món de la cançó els que tenien carisma i un públic nombrós mentre d’altres que s’havien arriscat molt durant la dictadura van quedar arraconats sense aconseguir contractes.

La conferència es tanca amb un vídeo de l’homenatge que els companys de professió van organitzar per a l’Ovidi Montllor i les seves paraules “jo sóc l’artista, el cantant, el pallasso”.

Georges Brassens

Jo tenia 15 anys quan uns parents llunyans que havien tornat de l’exili a França em van regalar un single que portava per títol “Georges Brassens chante les poètes de tous les temps”. Aquelles quatre cançons, dites amb veu profunda i dicció clara, amb acompanyament de guitarra i de contrabaix, no s’assemblaven a res del que havia sentit fins llavors i em vaig aprendre de memòria les balades de Paul Verlaine, François Villon i Victor Hugo i les sornegueries d’un poeta desconegut envers els filisteus del segle XX.

Al cap d’un temps vaig aconseguir un disc en què Brassens cantava les seves pròpies lletres. El vaig posar al tocadiscos amb emoció i se’m va obrir un món nou. Recolzat per la seva música senzilla però que arriba al moll de l’os, el meu ídol posava en ridícul els estaments oficials, ironitzava sobre ell mateix i llançava diatribes contra la estultícia i la prepotència de tota mena mentre parlava amb tendresa dels amics, del tros de paradís compartit sota un paraigües, dels rebels, dels perdedors, de reines en esclops, de roures innocents i de la mort, que treu el nas darrera de qualsevol cantonada. Els meus principis es van trasbalsar, vaig perdre alguns prejudicis i vaig guanyar molts dubtes.

Més tard em vaig comprar a França altres elapés i un llibre de la col·lecció “Poètes d’ajourd’hui” amb totes les lletres de les seves cançons en el qual, d’algunes paraules, només n’estaven impreses les inicials seguides de punts suspensius. Llavors vaig saber que amb paraules considerades malsonants es podia fer poesia de la bona. Una tarda gloriosa, em va caure la bava veient a un cinema “d’Art i Assaig” la pel·lícula “Porte des Lilas” on Brassens n’era protagonista i autor de la banda sonora.

El temps va anar passant. Van sorgir els Setze Jutges i em va alegrar que l’Espinàs cantès cançons de Brassens en català. Després vaig viure amb entusiasme l’eclosió de la Nova Cançó i els recitals amb Guàrdia Civil a la porta. A moltes de les imatges, dels acords i dels temes dels nostres cantautors i dels de llengua castellana vaig anar reconeixent el ressò de la influència del mestre.

Georges Brassens es va topar amb la mort el 13 de novembre del 1981. Quan va aparèixer el CD es van fer recopilacions de la seva obra. Els vells vinils dormen a l’àlbum però ara, gràcies als avenços tècnics, acabo de posar en ordre aquests records escoltant les seves cançons a l’Spotify.

Ci-git une feuille morte,

ici finit mon testament.

On a marqué dessus ma porte:

Fermé pour cause d’enterrement.

J’ai quitté la vie sans rancune,

j’aurai plus jamais mal aux dents.

Me v’là dans la fosse commune,

la fosse commune du temps.

(Le testament)

Huipil

Del recital de la Marina Rossell m'han quedat gravades un cúmul d'emocions, compartides amb la resta d'assistens, i una paraula nova, huipil, obra i símbol de les "tejedoras de vida" de l'Amèrica Llatina.

La Nova Cançó i la censura

Els censors esmolaven el llapis vermell quan es trobaven davant de les lletres en català d’unes cançons que no acabaven d’entendre, no fos cas que els passés per alt alguna consigna subversiva. I els cantautors se les enginyaven per burlar la censura, moltes vegades aprofitant un buit legal, però no sempre es sortien amb la seva i sovint havien de claudicar davant d’imposicions grotesques.

Raimon, en el primer enregistrament de Cantarem la vida, després de “un poble que no vol morir” va haver d’afegir les veus d’un cor femení cantant “Israel, Israel” perquè el censor no volia que ningú es pogués pensar que es referia a Catalunya...

El 1971, La Trinca va treure un disc de cançons infantils. En una d’elles, El General Bum Bum, no van poder dir “General” sense que anés seguit de “Bum Bum” perquè no semblés que es referien a Franco. A Botifarra de pagès van haver de cantar la incongruència de “Visca Catalunya viure” (en lloc de lliure) i l’eufemisme de “som i serem socis del Barça tant si es vol com si no es vol”.

Per la seva part, Lluís Llach quan va gravar La gallineta va haver de cridar “Visca la revulsió” perquè revolució era una paraula prohibida fins i tot per a les gallines. Però en la versió posterior que hem utilitzat per el vídeo, en Llach canta R-e-v-o-l-u-c-i-ó amb totes les lletres.

Recital Marina Rossell

CULL LA PRIMERA POMA

Recital Marina Rossell

Emily Dickinson (1830-1886)

L'obra de la poeta nord-americana Emily Dickinson tracta temes universals com l’amor i la mort a més de descriure petits moments quotidians. Els seus poemes són rítmics, de paraules senzilles i llenguatge el•líptic, i s’allunyen de l’estil florit de l’època. Va publicar molt poc i, després de la seva mort, a les primeres edicions, els seus versos es van modificar substancialment. No va ser fins als anys seixanta del segle vint que la seva poesia va ser publicada íntegrament, amb les grafies i puntuació que utilitzava l'autora i que ajuden a donar ritme als versos. Actualment Emily Dickinson junt amb Walt Whitman són considerats els poetes americans més importants i influents del segle XIX.

Emily Dickinson, era filla d'una família d'intel·lectuals, i va estudiar en escoles prestigioses. A partir dels 30 anys va dur una vida retirada, reclosa a la casa familiar, però estava subscrita a diaris i revistes que la mantenien al corrent del que succeïa al seu país i al món. Va escriure una gran quantitat de cartes a amics i familiars, que també van ser publicades posteriorment. El seu caràcter introvertit i la seva vida apartada han donat peu, paradoxalment, a moltes especulacions i han inspirat moltes biografies.


Poemes

L’aigua, s’aprèn de la set.
La terra, pels oceans navegats.
L’estremiment, mitjançant l’angúnia.
La pau, per les batalles contades.
L’amor, en la floridura del record.
Per la neu, els ocells.
(Trad. Joan Cerrato)

La nau millor per a anar lluny
sempre serà un bon llibre.
No hi ha corser que corri més
que el de la poesia.

Àdhuc els pobres poden fer
aquesta travessia
sense pagar res de pontatge.

Oh que barat resulta el carro
que duu una ànima humana!
(Trad. Agustí Bartra)

Saber portar el bocí de nit, quan ens pertoca,
o bé el tros de matí,
i omplir-nos la buidor de benaurança
o potser de menyspreu saber-la omplir.

Ací una estrella i, lluny, una altra estrella:
el viarany alguna oblidarà.
Ací una boira, enllà més boira encara:
després, el Dia clar!
(Trad. Marià Manent)

Tant com el cel la ment és ampla.
Posa'ls, si n'has dubtat,
junts, i veuràs que un cap dins l'altra,
i encara tu al costat.

Més que la mar la ment és fonda.
Ajunta'ls, blau i blau:
s'absorbiran talment l'esponja
que dins el cubell cau.

La ment i Déu pesen igual.
Si alçar-los de debò
tractes, sabràs que s'agermanen
com els mots i llur so.
(Trad. Agustí Bartra)