Jo tenia 15 anys quan uns parents llunyans que havien tornat de l’exili a França em van regalar un single que portava per títol “Georges Brassens chante les poètes de tous les temps”. Aquelles quatre cançons, dites amb veu profunda i dicció clara, amb acompanyament de guitarra i de contrabaix, no s’assemblaven a res del que havia sentit fins llavors i em vaig aprendre de memòria les balades de Paul Verlaine, François Villon i Victor Hugo i les sornegueries d’un poeta desconegut envers els filisteus del segle XX.
Al cap d’un temps vaig aconseguir un disc en què Brassens cantava les seves pròpies lletres. El vaig posar al tocadiscos amb emoció i se’m va obrir un món nou. Recolzat per la seva música senzilla però que arriba al moll de l’os, el meu ídol posava en ridícul els estaments oficials, ironitzava sobre ell mateix i llançava diatribes contra la estultícia i la prepotència de tota mena mentre parlava amb tendresa dels amics, del tros de paradís compartit sota un paraigües, dels rebels, dels perdedors, de reines en esclops, de roures innocents i de la mort, que treu el nas darrera de qualsevol cantonada. Els meus principis es van trasbalsar, vaig perdre alguns prejudicis i vaig guanyar molts dubtes.
Més tard em vaig comprar a França altres elapés i un llibre de la col·lecció “Poètes d’ajourd’hui” amb totes les lletres de les seves cançons en el qual, d’algunes paraules, només n’estaven impreses les inicials seguides de punts suspensius. Llavors vaig saber que amb paraules considerades malsonants es podia fer poesia de la bona. Una tarda gloriosa, em va caure la bava veient a un cinema “d’Art i Assaig” la pel·lícula “Porte des Lilas” on Brassens n’era protagonista i autor de la banda sonora.
El temps va anar passant. Van sorgir els Setze Jutges i em va alegrar que l’Espinàs cantès cançons de Brassens en català. Després vaig viure amb entusiasme l’eclosió de
Georges Brassens es va topar amb la mort el 13 de novembre del 1981. Quan va aparèixer el CD es van fer recopilacions de la seva obra. Els vells vinils dormen a l’àlbum però ara, gràcies als avenços tècnics, acabo de posar en ordre aquests records escoltant les seves cançons a l’Spotify.
Ci-git une feuille morte,
ici finit mon testament.
On a marqué dessus ma porte:
Fermé pour cause d’enterrement.
J’ai quitté la vie sans rancune,
j’aurai plus jamais mal aux dents.
Me v’là dans la fosse commune,
la fosse commune du temps.
(Le testament)
Carme, Una ressenya perfecta amb un apunt íntim que dóna un caire inèdit, molt personal i una informació molt valuosa.
ResponEliminaFelicitats!
Raimunda