Huipil

Del recital de la Marina Rossell m'han quedat gravades un cúmul d'emocions, compartides amb la resta d'assistens, i una paraula nova, huipil, obra i símbol de les "tejedoras de vida" de l'Amèrica Llatina.

La Nova Cançó i la censura

Els censors esmolaven el llapis vermell quan es trobaven davant de les lletres en català d’unes cançons que no acabaven d’entendre, no fos cas que els passés per alt alguna consigna subversiva. I els cantautors se les enginyaven per burlar la censura, moltes vegades aprofitant un buit legal, però no sempre es sortien amb la seva i sovint havien de claudicar davant d’imposicions grotesques.

Raimon, en el primer enregistrament de Cantarem la vida, després de “un poble que no vol morir” va haver d’afegir les veus d’un cor femení cantant “Israel, Israel” perquè el censor no volia que ningú es pogués pensar que es referia a Catalunya...

El 1971, La Trinca va treure un disc de cançons infantils. En una d’elles, El General Bum Bum, no van poder dir “General” sense que anés seguit de “Bum Bum” perquè no semblés que es referien a Franco. A Botifarra de pagès van haver de cantar la incongruència de “Visca Catalunya viure” (en lloc de lliure) i l’eufemisme de “som i serem socis del Barça tant si es vol com si no es vol”.

Per la seva part, Lluís Llach quan va gravar La gallineta va haver de cridar “Visca la revulsió” perquè revolució era una paraula prohibida fins i tot per a les gallines. Però en la versió posterior que hem utilitzat per el vídeo, en Llach canta R-e-v-o-l-u-c-i-ó amb totes les lletres.

Recital Marina Rossell

CULL LA PRIMERA POMA

Recital Marina Rossell

Emily Dickinson (1830-1886)

L'obra de la poeta nord-americana Emily Dickinson tracta temes universals com l’amor i la mort a més de descriure petits moments quotidians. Els seus poemes són rítmics, de paraules senzilles i llenguatge el•líptic, i s’allunyen de l’estil florit de l’època. Va publicar molt poc i, després de la seva mort, a les primeres edicions, els seus versos es van modificar substancialment. No va ser fins als anys seixanta del segle vint que la seva poesia va ser publicada íntegrament, amb les grafies i puntuació que utilitzava l'autora i que ajuden a donar ritme als versos. Actualment Emily Dickinson junt amb Walt Whitman són considerats els poetes americans més importants i influents del segle XIX.

Emily Dickinson, era filla d'una família d'intel·lectuals, i va estudiar en escoles prestigioses. A partir dels 30 anys va dur una vida retirada, reclosa a la casa familiar, però estava subscrita a diaris i revistes que la mantenien al corrent del que succeïa al seu país i al món. Va escriure una gran quantitat de cartes a amics i familiars, que també van ser publicades posteriorment. El seu caràcter introvertit i la seva vida apartada han donat peu, paradoxalment, a moltes especulacions i han inspirat moltes biografies.


Poemes

L’aigua, s’aprèn de la set.
La terra, pels oceans navegats.
L’estremiment, mitjançant l’angúnia.
La pau, per les batalles contades.
L’amor, en la floridura del record.
Per la neu, els ocells.
(Trad. Joan Cerrato)

La nau millor per a anar lluny
sempre serà un bon llibre.
No hi ha corser que corri més
que el de la poesia.

Àdhuc els pobres poden fer
aquesta travessia
sense pagar res de pontatge.

Oh que barat resulta el carro
que duu una ànima humana!
(Trad. Agustí Bartra)

Saber portar el bocí de nit, quan ens pertoca,
o bé el tros de matí,
i omplir-nos la buidor de benaurança
o potser de menyspreu saber-la omplir.

Ací una estrella i, lluny, una altra estrella:
el viarany alguna oblidarà.
Ací una boira, enllà més boira encara:
després, el Dia clar!
(Trad. Marià Manent)

Tant com el cel la ment és ampla.
Posa'ls, si n'has dubtat,
junts, i veuràs que un cap dins l'altra,
i encara tu al costat.

Més que la mar la ment és fonda.
Ajunta'ls, blau i blau:
s'absorbiran talment l'esponja
que dins el cubell cau.

La ment i Déu pesen igual.
Si alçar-los de debò
tractes, sabràs que s'agermanen
com els mots i llur so.
(Trad. Agustí Bartra)

Jo vinc d'un silenci

Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg
de gent que va alçant-se
des del fons dels segles,
de gent que anomenen
classes subalternes,
jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg.

Jo vinc de les places
i dels carrers plens
de xiquets que juguen
i de vells que esperen,
mentre homes i dones
estan treballant
als petits tallers,
a casa o al camp.

Jo vinc d'un silenci
que no és resignat,
d'on comença l'horta
i acaba el secà,
d'esforç i blasfèmia
perquè tot va mal:
qui perd els orígens
perd identitat.

Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
de gent sense místics
ni grans capitans,
que viuen i moren
en l'anonimat,
que en frases solemnes
no han cregut mai.

Jo vinc d'una lluita
que és sorda i constant,
jo vinc d'un silenci
que romprà la gent
que ara vol ser lliure
i estima la vida,
que exigeix les coses
que li han negat.

Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
jo vinc d'un silenci
que no és resignat,
jo vinc d'un silenci
que la gent romprà
jo vinc d'una lluita
que és sorda i constant.

Raimon va estrenar aquesta cançó el 1975, a les darreries del franquisme, al recital que va fer al Palau d’Esports de Montjuïc. En aquells anys durs però plens d’esperances, va sintetitzar d’una manera perfecta els anhels de la gent d’un país “sense místics ni grans capitans” mentre advertia amb saviesa que “qui perd els orígens perd identitat”.

Al llarg del temps, he anat a escoltar el Raimon moltes vegades. Recordo especialment la seva actuació a l’envelat de la plaça del Sol, als últims anys 60, amb la Guàrdia Civil vigilant a la porta. Als bisos, va anar repetint la mateixa cançó un munt de vegades com a protesta per no poder cantar les censurades. Recordo també haver-lo vist als Lluïsos de Gràcia, quan no actuava en espais grans perquè no volia ser instrumentalitzat per cap partit polític. I va ser molt emotiva la celebració del 30è aniversari de la publicació de Al vent al Palau Sant Jordi, el 23 d’abril de 1993, davant de 18.000 espectadors.