Ara el cel és tot blau dins el matí. Només un petit núvol blanc -molt blanc: una verge s'ha deixat el coixí. J. Salvat-Papasseit
Estava prenent el sol a la gespa d'una piscina de Seva. Hi havia un soroll de fons format per les converses de les àvies i els crits i xipollejos dels nens, excitats per la perspectiva de les llargues vacances. A les dues tothom va començar a marxar i s'instal·là un silenci trencat només pels refilets d'alguns ocells. Quan em vaig aixecar per fer un últim bany en solitari vaig veure que en un angle de la piscina havien quedat arraconades tres pilotes, de la mateixa mida, dues amb franges blanques i blaves i la tercera, situada al mig, amb franges blanques i vermelles. Una brisa lleugera que es va començar a aixecar va fer el bany encara més plaent. De la piscina estant, em vaig adonar que les tres pilotes havien deixat el seu racó i estaven lliscant sobre l'aigua, en diagonal. Al cap d'un moment, quan la brisa va bufar amb una mica més de força, les pilotes es posaren a giravoltar i, ben juntes, es desplaçaren, primer un parell de pams a la dreta, després a l'esquerra, després cap endavant i després cap endarrera, sense deixar de girar, fins a tornar a la posició inicial. La seqüència dels moviments plens de gràcia es va anar repetint amb la mateixa cadència. Quan vaig marxar, les pilotes continuaven la seva coreografia aquàtica. Aquell dia, 30 de juny de 2009, va morir sobtadament Pina Bausch.
La capbussada en la Nova Cançó ha anat fent surar un munt de records de joventut que n'han arrossegat d'altres d'adolescència i d'infantesa. De cop m'he vist escoltant el programa de ràdio "Discos solicitados" que s'emetia els matins de diumenge. Sempre em preocupava una mica que les persones a qui es dedicaven les cançons no estiguessin atentes al programa en aquell moment i s'ho perdessin.
Dedico amb tot afecte Qualsevol nit pot sortir el sol a professors i alumnes de les classes de Català.blogs de l'Escola de la Dona.
No es pot dir que la dona hagi estat en cap moment protagonista de la història. La iconografia occidental està farcida de déus, guerrers, reis, filòsofs, savis i herois de tota mena . En nombre molt menor, també hi ha personatges femenins importants que quasi sempre es divideixen en dues tipologies ben diferents. Poden ser personatges terribles, des de les sirenes que volien fer naufragar Ulisses fins a les dones fatals de les pel·lícules de Hollywood que eren la perdició dels homes. O poden ser personatges positius però, en aquest cas, han de ser verges. Verge fou la totpoderosa Atenea, Verge va restar la Mare de Déu, Verges eren totes les màrtirs que van oferir llur vida immaculada als botxins i per sempre més han estat venerades. Perquè una dona amb una vida sexual gratificant no ha pogut pujar mai a cap pedestal?
L’alumnat que gaudim del privilegi d’assistir als cursos de Català.blogs rebem, a més a més, regals extraordinaris: després de l’exclusiu recital nadalenc de la Marina Rossell, el dimecres 13 de gener vam tenir la sort d’assistir a la xerrada d’en Jordi Giró sobre la Nova Cançó. Durant dues hores vam pujar un altre cop a la muntanya russa de les emocions. El Jordi ens va explicar tan bé un fenomen cultural tan ric i tan complex que intentaré fer-ne un resum per fixar les dades a la memòria.
1959-62. Orígens
A petició de les cases discogràfiques, alguns cantants com Josep Guardiola o les Hermanas Serrano van enregistrar èxits internacionals en català.
Lluís Serrahima, a suggeriment de Josep Benet, el gener de 1959 va escriure un article a la revista Germinabit que va titular “Ens calen cançons d’ara” (el podem trobar al blog de la Laura Trovò) que va tenir un gran ressò. Miquel Porté i Remei Margaritvan començar a fer petits concerts a cases particulars o locals petits. Les seves cançons eren senzilles i iròniques sense gaires pretensions estilístiques. S’hi va afegir Josep M. Espinàs que ja havia traduït Georges Brassens al català. Neixen així El Setze Jutges als quals s’afegeixen Delfí Abella i Francesc Pi de la Serra el 1962. La majoria de Jutges procedien de la intel·lectualitat catalana i tenien altres projectes professionals però en aquell moment lluitaven per normalitzar l’ús del català en l’àmbit de la música. El mateix any Josep Espar Ticó funda el segell discogràfic Edigsa.
Raimon comença a cantar al País Valencià.
1963-67. Consolidació dels 16 Jutges i Raimon
Per mediació d’Eliseu Climent i Joan Fuster els Jutges van a València per conèixer el Raimon. Queden admirats de la seva força i personalitat ide la profunditat de les seves cançons però són conscients que no el poden incloure en el seu grup. S’hi incorporen Enric Barbat, Xavier Elies, Guillermina Motta, Marti Llauradó i M. Amèlia Pedrerol.
Edigsa projecta presentar-se al “Festival de la Canción Mediterránea" amb Salomé i Raimon que n'era reticent però accepta quan li ho plantegen com un servei a la llengua. El Règim comença a fixar-se en les lletres de les cançons.
El 1964 el programa de Salvador Escamilla “Radio Scop” serveix de plataforma als cantants del moment. M. Carme Girau i Joan Ramon Bonet s’incorporen als 16 Jutges i al 1965 hi entra Serrat que captiva a tothom. Armengol Passola es separa d’Edigsa i crea el segell discogràfic Concèntric. El 1966 entra als Setze Jutges Maria del Mar Bonet.
Núria Feliu debuta a Nova York amb Teté Montoliu i Raimon triomfa a l’Olympia de Paris. La censura s’adona que ha d’anar amb compte perquè a l’estranger s’assabentaran de les seves prohibicions.
El 1967 entra al Setze Jutges Rafel Subirachs i Lluís Llach en fa el número 16.
Armengol Passola obra la Cova del Drac.
Ovidi Montllor arriba d’Alcoi amb cançons de tema social i Guillem d'Efak canta en malloquí.
1968-1969. Serrat canta en castellà i el Grup de Folk
El 1968 el Règim proposa a Serrat -la seva Cançó de Matinada havia estat nº 1 en vendes a tot Espanya- que canti a Eurovisió i ell accepta perquè ho considera una bona promoció internacional. Els nacionalistes pensen que s’ha passat a l’altra banda. Rep pressions fortíssimes pels dos cantons, com a sortida proposa, sense èxit, cantar el “La, la, la” en català i finalment, veient la manipulació franquista, es nega a actuar. De l’afer, Serrat en surt malparat i finalment se’n va a Llatinoamèrica. Amb Serrat fora del Setze Jutges, es promociona la Novíssima Cançó amb Maria del Mar Bonet, Rafel Subirachs i Lluís Llach que canten sobre alguns fets molt concrets del moment.
Esclata el Maig del 68 i el moviment Hippy.
Neix el Grup de Folk amb Sisa, Joan i Xesco Boix, Eduard Estivill i Pau Riba. Va arribar a tenir 26membres que volien donar a conèixer el folklore universal. Els referents ja no són els chansonniers francesos sinó la música nordamericana.
El 1969 comença a actuar La Trinca.
1970-75. Les sis hores de Canet i concerts multitudinaris
El grup dels Setze Jutges es dissol. Comencen els concerts multitudinaris que són verdaders mítings.
El grup d’escoltes de Canet amb La Trinca i Joan Ramon Mainat organitzen Les sis hores de Canet que el 1976, en la sisena edició, aplega 60.000 persones. Rafel Subirachs burla la censura i canta la seva versió dels Segadors.
Oriol Regas inaugura Bocaccio i Víctor Jou inaugura Zeleste.
El 1974 esclata la Revolució dels Clavells i molts cantants catalans van a Portugal per recolzar-la.
Raimon actua al Palau dels Esports 20 dies i escaig abans de la mort de Franco, el promotor és Oriol Regàs. El febrer de 1976 va a Madrid per a tres concerts i només li deixen fer el primer.
El 1975 s’organitza el primer Canet Rock amb els mateixos promotors i Zeleste.
1976-80. Música laietana i el desencís dels cantautors
La música laietana és una música de fusió, electrificada, que s’identifica amb Zeleste: l’Orquestra Plateria, el Gato Pérez, Oriol Tramvia, Toti Solé, la Companyia Elèctrica Dharma, l’orquestra Mirasol, Jordi Sabatés.
Amb l’arribada de Tarradellas i Jordi Pujol i la creació de la Conselleria de Cultura, el capital privat va pensar que ja havia fet la seva feina i va deixar d’invertir en cantants. Els polítics els consideraven incòmodes i fins i tot perillosos perquè tenien por del seu esperit crític. El missatge dels polítics era que com ja s’havia aconseguit un Govern català, els cantautors ja no feien falta. Els mitjans de comunicació no en parlaven. El resultat va ser que només van continuar en el món de la cançó els que tenien carisma i un públic nombrós mentre d’altres que s’havien arriscat molt durant la dictadura van quedar arraconats sense aconseguir contractes.
La conferència es tanca amb un vídeo de l’homenatge que els companys de professió van organitzar per a l’Ovidi Montllor i les seves paraules “jo sóc l’artista, el cantant, el pallasso”.
Jo tenia 15 anys quan uns parents llunyans que havien tornat de l’exili a França em van regalar un single que portava per títol “Georges Brassens chante les poètes de tous les temps”.Aquelles quatre cançons, dites amb veu profunda i dicció clara, amb acompanyament de guitarra i de contrabaix, no s’assemblaven a res del que havia sentit fins llavors i em vaig aprendre de memòria les balades de Paul Verlaine, François Villon i Victor Hugo i les sornegueries d’un poeta desconegut envers els filisteus del segle XX.
Al cap d’un temps vaig aconseguir un disc en què Brassens cantava les seves pròpies lletres. El vaig posar al tocadiscos amb emoció i se’m va obrir un món nou. Recolzat per la seva música senzilla però que arriba al moll de l’os, el meu ídol posava en ridícul els estaments oficials, ironitzava sobre ell mateix i llançava diatribes contra la estultícia i la prepotència de tota mena mentre parlava amb tendresa dels amics, del tros de paradís compartit sota un paraigües, dels rebels, dels perdedors, de reines en esclops, de roures innocents i de la mort, que treu el nas darrera de qualsevol cantonada. Els meus principis es van trasbalsar, vaig perdre alguns prejudicis i vaig guanyar molts dubtes.
Més tard em vaig comprar a França altres elapés i un llibre de la col·lecció “Poètes d’ajourd’hui” amb totes les lletres de les seves cançons en el qual, d’algunes paraules, només n’estaven impreses les inicials seguides de punts suspensius. Llavors vaig saber que amb paraules considerades malsonants es podia fer poesia de la bona. Una tarda gloriosa, em va caure la bava veient a un cinema “d’Art i Assaig” la pel·lícula “Porte des Lilas” on Brassens n’era protagonista i autor de la banda sonora.
El temps va anar passant. Van sorgir els Setze Jutges i em va alegrar que l’Espinàs cantès cançons de Brassens en català. Després vaig viure amb entusiasme l’eclosió de la Nova Cançó i els recitals amb Guàrdia Civil a la porta. A moltes de les imatges, dels acords i dels temes dels nostres cantautors i dels de llengua castellana vaig anar reconeixent el ressò de la influència del mestre.
Georges Brassens es va topar amb la mort el 13 de novembre del 1981. Quan va aparèixer el CD es van fer recopilacions de la seva obra. Els vells vinils dormen a l’àlbum però ara, gràcies als avenços tècnics, acabo de posar en ordre aquests records escoltant les seves cançons a l’Spotify.
