Huipil

Del recital de la Marina Rossell m'han quedat gravades un cúmul d'emocions, compartides amb la resta d'assistens, i una paraula nova, huipil, obra i símbol de les "tejedoras de vida" de l'Amèrica Llatina.

La Nova Cançó i la censura

Els censors esmolaven el llapis vermell quan es trobaven davant de les lletres en català d’unes cançons que no acabaven d’entendre, no fos cas que els passés per alt alguna consigna subversiva. I els cantautors se les enginyaven per burlar la censura, moltes vegades aprofitant un buit legal, però no sempre es sortien amb la seva i sovint havien de claudicar davant d’imposicions grotesques.

Raimon, en el primer enregistrament de Cantarem la vida, després de “un poble que no vol morir” va haver d’afegir les veus d’un cor femení cantant “Israel, Israel” perquè el censor no volia que ningú es pogués pensar que es referia a Catalunya...

El 1971, La Trinca va treure un disc de cançons infantils. En una d’elles, El General Bum Bum, no van poder dir “General” sense que anés seguit de “Bum Bum” perquè no semblés que es referien a Franco. A Botifarra de pagès van haver de cantar la incongruència de “Visca Catalunya viure” (en lloc de lliure) i l’eufemisme de “som i serem socis del Barça tant si es vol com si no es vol”.

Per la seva part, Lluís Llach quan va gravar La gallineta va haver de cridar “Visca la revulsió” perquè revolució era una paraula prohibida fins i tot per a les gallines. Però en la versió posterior que hem utilitzat per el vídeo, en Llach canta R-e-v-o-l-u-c-i-ó amb totes les lletres.