Conferència de Jordi Giró

L’alumnat que gaudim del privilegi d’assistir als cursos de Català.blogs rebem, a més a més, regals extraordinaris: després de l’exclusiu recital nadalenc de la Marina Rossell, el dimecres 13 de gener vam tenir la sort d’assistir a la xerrada d’en Jordi Giró sobre la Nova Cançó. Durant dues hores vam pujar un altre cop a la muntanya russa de les emocions. El Jordi ens va explicar tan bé un fenomen cultural tan ric i tan complex que intentaré fer-ne un resum per fixar les dades a la memòria.

1959-62. Orígens

A petició de les cases discogràfiques, alguns cantants com Josep Guardiola o les Hermanas Serrano van enregistrar èxits internacionals en català.

Lluís Serrahima, a suggeriment de Josep Benet, el gener de 1959 va escriure un article a la revista Germinabit que va titular “Ens calen cançons d’ara” (el podem trobar al blog de la Laura Trovò) que va tenir un gran ressò. Miquel Porté i Remei Margarit van començar a fer petits concerts a cases particulars o locals petits. Les seves cançons eren senzilles i iròniques sense gaires pretensions estilístiques. S’hi va afegir Josep M. Espinàs que ja havia traduït Georges Brassens al català. Neixen així El Setze Jutges als quals s’afegeixen Delfí Abella i Francesc Pi de la Serra el 1962. La majoria de Jutges procedien de la intel·lectualitat catalana i tenien altres projectes professionals però en aquell moment lluitaven per normalitzar l’ús del català en l’àmbit de la música. El mateix any Josep Espar Ticó funda el segell discogràfic Edigsa.

Raimon comença a cantar al País Valencià.

1963-67. Consolidació dels 16 Jutges i Raimon

Per mediació d’Eliseu Climent i Joan Fuster els Jutges van a València per conèixer el Raimon. Queden admirats de la seva força i personalitat i de la profunditat de les seves cançons però són conscients que no el poden incloure en el seu grup. S’hi incorporen Enric Barbat, Xavier Elies, Guillermina Motta, Marti Llauradó i M. Amèlia Pedrerol.

Edigsa projecta presentar-se al “Festival de la Canción Mediterránea" amb Salomé i Raimon que n'era reticent però accepta quan li ho plantegen com un servei a la llengua. El Règim comença a fixar-se en les lletres de les cançons.

El 1964 el programa de Salvador Escamilla “Radio Scop” serveix de plataforma als cantants del moment. M. Carme Girau i Joan Ramon Bonet s’incorporen als 16 Jutges i al 1965 hi entra Serrat que captiva a tothom. Armengol Passola es separa d’Edigsa i crea el segell discogràfic Concèntric. El 1966 entra als Setze Jutges Maria del Mar Bonet.

Núria Feliu debuta a Nova York amb Teté Montoliu i Raimon triomfa a l’Olympia de Paris. La censura s’adona que ha d’anar amb compte perquè a l’estranger s’assabentaran de les seves prohibicions.

El 1967 entra al Setze Jutges Rafel Subirachs i Lluís Llach en fa el número 16.

Armengol Passola obra la Cova del Drac.

Ovidi Montllor arriba d’Alcoi amb cançons de tema social i Guillem d'Efak canta en malloquí.

1968-1969. Serrat canta en castellà i el Grup de Folk

El 1968 el Règim proposa a Serrat -la seva Cançó de Matinada havia estat nº 1 en vendes a tot Espanya- que canti a Eurovisió i ell accepta perquè ho considera una bona promoció internacional. Els nacionalistes pensen que s’ha passat a l’altra banda. Rep pressions fortíssimes pels dos cantons, com a sortida proposa, sense èxit, cantar el “La, la, la” en català i finalment, veient la manipulació franquista, es nega a actuar. De l’afer, Serrat en surt malparat i finalment se’n va a Llatinoamèrica. Amb Serrat fora del Setze Jutges, es promociona la Novíssima Cançó amb Maria del Mar Bonet, Rafel Subirachs i Lluís Llach que canten sobre alguns fets molt concrets del moment.

Esclata el Maig del 68 i el moviment Hippy.

Neix el Grup de Folk amb Sisa, Joan i Xesco Boix, Eduard Estivill i Pau Riba. Va arribar a tenir 26 membres que volien donar a conèixer el folklore universal. Els referents ja no són els chansonniers francesos sinó la música nordamericana.

El 1969 comença a actuar La Trinca.

1970-75. Les sis hores de Canet i concerts multitudinaris

El grup dels Setze Jutges es dissol. Comencen els concerts multitudinaris que són verdaders mítings.

El grup d’escoltes de Canet amb La Trinca i Joan Ramon Mainat organitzen Les sis hores de Canet que el 1976, en la sisena edició, aplega 60.000 persones. Rafel Subirachs burla la censura i canta la seva versió dels Segadors.

Oriol Regas inaugura Bocaccio i Víctor Jou inaugura Zeleste.

El 1974 esclata la Revolució dels Clavells i molts cantants catalans van a Portugal per recolzar-la.

Raimon actua al Palau dels Esports 20 dies i escaig abans de la mort de Franco, el promotor és Oriol Regàs. El febrer de 1976 va a Madrid per a tres concerts i només li deixen fer el primer.

El 1975 s’organitza el primer Canet Rock amb els mateixos promotors i Zeleste.

1976-80. Música laietana i el desencís dels cantautors

La música laietana és una música de fusió, electrificada, que s’identifica amb Zeleste: l’Orquestra Plateria, el Gato Pérez, Oriol Tramvia, Toti Solé, la Companyia Elèctrica Dharma, l’orquestra Mirasol, Jordi Sabatés.

Amb l’arribada de Tarradellas i Jordi Pujol i la creació de la Conselleria de Cultura, el capital privat va pensar que ja havia fet la seva feina i va deixar d’invertir en cantants. Els polítics els consideraven incòmodes i fins i tot perillosos perquè tenien por del seu esperit crític. El missatge dels polítics era que com ja s’havia aconseguit un Govern català, els cantautors ja no feien falta. Els mitjans de comunicació no en parlaven. El resultat va ser que només van continuar en el món de la cançó els que tenien carisma i un públic nombrós mentre d’altres que s’havien arriscat molt durant la dictadura van quedar arraconats sense aconseguir contractes.

La conferència es tanca amb un vídeo de l’homenatge que els companys de professió van organitzar per a l’Ovidi Montllor i les seves paraules “jo sóc l’artista, el cantant, el pallasso”.