Jo vinc d'un silenci

Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg
de gent que va alçant-se
des del fons dels segles,
de gent que anomenen
classes subalternes,
jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg.

Jo vinc de les places
i dels carrers plens
de xiquets que juguen
i de vells que esperen,
mentre homes i dones
estan treballant
als petits tallers,
a casa o al camp.

Jo vinc d'un silenci
que no és resignat,
d'on comença l'horta
i acaba el secà,
d'esforç i blasfèmia
perquè tot va mal:
qui perd els orígens
perd identitat.

Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
de gent sense místics
ni grans capitans,
que viuen i moren
en l'anonimat,
que en frases solemnes
no han cregut mai.

Jo vinc d'una lluita
que és sorda i constant,
jo vinc d'un silenci
que romprà la gent
que ara vol ser lliure
i estima la vida,
que exigeix les coses
que li han negat.

Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
jo vinc d'un silenci
que no és resignat,
jo vinc d'un silenci
que la gent romprà
jo vinc d'una lluita
que és sorda i constant.

Raimon va estrenar aquesta cançó el 1975, a les darreries del franquisme, al recital que va fer al Palau d’Esports de Montjuïc. En aquells anys durs però plens d’esperances, va sintetitzar d’una manera perfecta els anhels de la gent d’un país “sense místics ni grans capitans” mentre advertia amb saviesa que “qui perd els orígens perd identitat”.

Al llarg del temps, he anat a escoltar el Raimon moltes vegades. Recordo especialment la seva actuació a l’envelat de la plaça del Sol, als últims anys 60, amb la Guàrdia Civil vigilant a la porta. Als bisos, va anar repetint la mateixa cançó un munt de vegades com a protesta per no poder cantar les censurades. Recordo també haver-lo vist als Lluïsos de Gràcia, quan no actuava en espais grans perquè no volia ser instrumentalitzat per cap partit polític. I va ser molt emotiva la celebració del 30è aniversari de la publicació de Al vent al Palau Sant Jordi, el 23 d’abril de 1993, davant de 18.000 espectadors.