AVUI

Avui, vint-i-cinc d'abril,
he passejat vora el mar:
grans onades s'han alçat
amb activitat febril.

Sóc una més entre mil,
famolencs de brisa i sol.

M'agrada observar els pardals
quan picotegen la sorra
valents entre cossos, roques,
tovalloles i tendals.

Qui pogués amb ells volar,
avui vint-i-cinc d'abril.

Covava l'ou de la mort blanca

Abril

Dues grans moreres
han trenat llurs branques,
s'han abraçat.
A la trena grisa
i desmanegada
de llur encaix,
gemmes primerenques
per esclatar frisen
sota el cel blau.

Foravilers

Sidonie-Gabrielle COLETTE (1873-1954)

Maria-Mercè Marçal va traduir La dona amagada de Colette i en va escriure el pròleg, que podem trobar a la pàgina 47 de Sota el signe del drac. En aquest pròleg MMM fa un retrat precís de l’autora francesa -personalitat, entorn i vida-, vida intrínsicament lligada a la seva obra. D’altra part, Pilar Godayol, a la pàgina 200 de Reduccions, en fa també un apunt biogràfic. Em limitaré, doncs, a afegir aquí algunes dades cronològiques.

1873. Neix el 28 de gener a Saint-Saveur-en-Puisaye, filla del Capità Joseph-Jules Colette i de Sidonie Landoye. Va tenir un germà i una germana.

1893. Es casa amb el periodista Gauthier-Villars, anomenat Willy, qui la introdueix en el Paris literari, musical i polític.

1900/1903. Publica els llibres Claudine à l’école, Claudine à Paris, Claudine en ménage i Claudine s’en va amb el nom del seu marit, que tenia “negres” que escrivien per a ell. A partir de 1904 publicarà els ses llibres sota el nom de "Willy et Colette Willy".

1906. Es separa de Willy, actua com a ballarina de music-hall i com a actriu de teatre i viu amb Missy, filla del Duc de Morny. Tot el que fa és motiu d’escàndol.

1912. Mor la seva mare a la qual se sentia molt unida. Es casa amb Henry de Jouvenel, periodista, polític i diplomàtic.

1913. Neix la seva filla Colette. L’escriptora ha convertit el seu cognom en nom propi. Continua publicant novel·les i escriu reportatges i cròniques de cinema.

1920. És nomenada Cavaller de la Legió d’Honor.

1924. Escriu La Dona amagada. Dóna conferències sobre teatre i escriu articles per als principals diaris.

1925. Es divorcia de Jouvenel. Gires teatrals amb la seva obra Chéri on fa el paper de Léa.

1926. Es posa a viure amb Maurice Goudeket (1889-1977).

1929/1934. Escriu Sido, sobre la seva mare, La chatte i Duo, entre d’altres. Col·labora en guions de pel·lícules i obre un Institut de Bellesa que no aconsegueix fer rendible.

1935. És elegida membre de l’Acadèmia de la llengua i Literatura francesa de Bèlgica. Es casa amb Maurice Goudeket.

1941. Maurice Goudeket és detingut pels alemanys.

1942. Escriu Gigi. Pateix una artritis que l’obligarà a passar els últims anys de la seva vida estirada.

1945. Elegida membre de l’Acadèmia Goncourt.

1951. Descobreix Audrey Hepburn per interpretar el paper de Gigi a Broadway.

1953. Es nomenada Gran Oficial de la Legió d’Honor.

3 agost 1954. Mor als 81 anys. Funerals nacionals.

Poemes d'Anna Akhmàtova (1889-1966)

Qualsevol ho entendria

Qualsevol ho entendria,
és ben senzill i clar:
que no m'estimes gens
i que mai no ho faràs.
Per què així m'arrossego
cap a qui m'és estrany
i per què cada vespre
per tu he de resar?
Per què el company deixava
i el meu nen rinxolat,
la vida qu m'estimo
i el meu país natal,
i, en ciutat estrangera,
vaig com captaire errant?
Oh quina joia sento
perquè et veuré aviat!


Requiem (fragment)

Ja aixeca la seva ala la follia
per cobrir la meitat de la meva ànima,
em fa embriaga amb el seu vi de foc
i em xucla cap a la més fosca vall.

He ben entès com ara em cal
acceptar la seva victòria
i copsar tot el meu desvari
com si el deliri d'un altre veiés.

I sé que no m'ha de deixar
que m'endugui res amb mi:
(el meu prec insistent és endebades
i l'enfureixo de tant suplicar.)

Ni l'esfereïdora mirada del meu fill,
com un lament fet pedra,
ni el dia en què esclatava la tempesta,
ni l'hora en què ens trobarem al davant de les reixes,

ni la frescor tan dolça de les mans,
ni l'ombra tremolosa dels til·lers
ni cap ressò, tènue, llunyedà,
del darrer mot de consolació.

La casa de la Fontanka, 4 de maig de 1940

Traducció: Maria-Mercè Marçal i Monika Zgustova

Dibuix d'Amedeo Modigliani (1911) i retrat de Natan Altman (1914)

William Blake (1757-1827)

Poeta, pintor, gravador i místic anglès. Profundament religiós, va crear un món propi amb una complexa mitologia personal. Considerat un preromàntic, va defensar la imaginació davant de la raó.

Com a pintor, Blake es va revoltar contra el neoclassicisme i es va sentir lliure per posar les seves visions sobre el paper com només havien fet fins llavors els poetes i, de la mateixa manera que els artistes medievals, no buscava la representació acurada sinó la plasmació dels seus somnis.

Com a poeta, contraposa innocència i experiència, estats oposats de l'ànima humana, fins que arriba a la conclusió que la verdadera innocència resulta impossible sense l'experiència, transformada per la força creativa.

Blake veia la poesia i les arts visuals com dos mitjans d'un esforç espiritual unificat i va publicar els seus poemes amb il·lustracions pròpies.

Només uns quants contemporanis van creure en el seu art. Poetes posteriors, com Yeats i Emily Dickinson van assimilar les seves visions i el seu estil literari. En pintura, ha influït sobre tot en el moviment surrealista. Avui se'l posa com a exemple d'artista total i se'l reconeix com una de les figures més importants de l'art anglès.

DANSA

Abans que apunti el matí, la joia s’obre al cor de les flors,
joia fins a les llàgrimes, i el Sol ixent les eixuga: la farigola boscana primer
i la ulmària borrissolada i suau, ondulant entre els joncs,
saltant en l’aire lleument, menen la dolça dansa: desvetllen
el lligabosc adormit en el roure; l’airosa bellesa
festeja al grat del ventet; l’arç blanc, l’arç gentil
obre cent ulls amables; escoltant, la rosa encara dormia:
ningú no ha gosat deixondir-la: obre aviat el seu llit de cortines vermelles
i surt, majestuosa en la seva beutat. Cada flor,
el gessamí, l’englantina, el clavell,
la jonquilla, el dolç lliri que obre el seu cel: tots els arbres,
les flors i les herbes omplen l’aire aviat amb la innúmera dansa.
Però tot amb un ordre dolç i gentil...
(Trad. Marià Manent)