dilluns, 26 d’abril del 2010

AVUI

Avui, vint-i-cinc d'abril,
he passejat vora el mar:
grans onades s'han alçat
amb activitat febril.

Sóc una més entre mil,
famolencs de brisa i sol.

M'agrada observar els pardals
quan picotegen la sorra
valents entre cossos, roques,
tovalloles i tendals.

Qui pogués amb ells volar,
avui vint-i-cinc d'abril.


dimarts, 13 d’abril del 2010

dilluns, 12 d’abril del 2010

Abril


Dues grans moreres
han trenat llurs branques,
s'han abraçat.
A la trena grisa
i desmanegada
de llur encaix,
gemmes primerenques
per esclatar frisen
sota el cel blau.

dimarts, 23 de març del 2010

Foravilers

diumenge, 21 de febrer del 2010

Sidonie-Gabrielle COLETTE (1873-1954)


Maria-Mercè Marçal va traduir La dona amagada de Colette i en va escriure el pròleg, que podem trobar a la pàgina 47 de Sota el signe del drac. En aquest pròleg MMM fa un retrat precís de l’autora francesa -personalitat, entorn i vida-, vida intrínsicament lligada a la seva obra. D’altra part, Pilar Godayol, a la pàgina 200 de Reduccions, en fa també un apunt biogràfic. Em limitaré, doncs, a afegir aquí algunes dades cronològiques.

1873. Neix el 28 de gener a Saint-Saveur-en-Puisaye, filla del Capità Joseph-Jules Colette i de Sidonie Landoye. Va tenir un germà i una germana.

1893. Es casa amb el periodista Gauthier-Villars, anomenat Willy, qui la introdueix en el Paris literari, musical i polític.

1900/1903. Publica els llibres Claudine à l’école, Claudine à Paris, Claudine en ménage i Claudine s’en va amb el nom del seu marit, que tenia “negres” que escrivien per a ell. A partir de 1904 publicarà els ses llibres sota el nom de "Willy et Colette Willy".

1906. Es separa de Willy, actua com a ballarina de music-hall i com a actriu de teatre i viu amb Missy, filla del Duc de Morny. Tot el que fa és motiu d’escàndol.

1912. Mor la seva mare a la qual se sentia molt unida. Es casa amb Henry de Jouvenel, periodista, polític i diplomàtic.

1913. Neix la seva filla Colette. L’escriptora ha convertit el seu cognom en nom propi. Continua publicant novel·les i escriu reportatges i cròniques de cinema.

1920. És nomenada Cavaller de la Legió d’Honor.

1924. Escriu La Dona amagada. Dóna conferències sobre teatre i escriu articles per als principals diaris.

1925. Es divorcia de Jouvenel. Gires teatrals amb la seva obra Chéri on fa el paper de Léa.

1926. Es posa a viure amb Maurice Goudeket (1889-1977).

1929/1934. Escriu Sido, sobre la seva mare, La chatte i Duo, entre d’altres. Col·labora en guions de pel·lícules i obre un Institut de Bellesa que no aconsegueix fer rendible.

1935. És elegida membre de l’Acadèmia de la llengua i Literatura francesa de Bèlgica. Es casa amb Maurice Goudeket.

1941. Maurice Goudeket és detingut pels alemanys.

1942. Escriu Gigi. Pateix una artritis que l’obligarà a passar els últims anys de la seva vida estirada.

1945. Elegida membre de l’Acadèmia Goncourt.

1951. Descobreix Audrey Hepburn per interpretar el paper de Gigi a Broadway.

1953. Es nomenada Gran Oficial de la Legió d’Honor.

3 agost 1954. Mor als 81 anys. Funerals nacionals.

divendres, 12 de febrer del 2010

Poemes d'Anna Akhmàtova (1889-1966)

Qualsevol ho entendria

Qualsevol ho entendria,
és ben senzill i clar:
que no m'estimes gens
i que mai no ho faràs.
Per què així m'arrossego
cap a qui m'és estrany
i per què cada vespre
per tu he de resar?
Per què el company deixava
i el meu nen rinxolat,
la vida qu m'estimo
i el meu país natal,
i, en ciutat estrangera,
vaig com captaire errant?
Oh quina joia sento
perquè et veuré aviat!


Requiem
(fragment)

Ja aixeca la seva ala la follia
per cobrir la meitat de la meva ànima,
em fa embriaga amb el seu vi de foc
i em xucla cap a la més fosca vall.

He ben entès com ara em cal
acceptar la seva victòria
i copsar tot el meu desvari
com si el deliri d'un altre veiés.

I sé que no m'ha de deixar
que m'endugui res amb mi:
(el meu prec insistent és endebades
i l'enfureixo de tant suplicar.)

Ni l'esfereïdora mirada del meu fill,
com un lament fet pedra,
ni el dia en què esclatava la tempesta,
ni l'hora en què ens trobarem al davant de les reixes,

ni la frescor tan dolça de les mans,
ni l'ombra tremolosa dels til·lers
ni cap ressò, tènue, llunyedà,
del darrer mot de consolació.

La casa de la Fontanka, 4 de maig de 1940

Traducció: Maria-Mercè Marçal i Monika Zgustova

Dibuix d'Amedeo Modigliani (1911) i retrat de Natan Altman (1914)

diumenge, 7 de febrer del 2010

William Blake (1757-1827)


Poeta, pintor, gravador i místic anglès. Profundament religiós, va crear un món propi amb una complexa mitologia personal. Considerat un preromàntic, va defensar la imaginació davant de la raó.

Com a pintor, Blake es va revoltar contra el neoclassicisme i es va sentir lliure per posar les seves visions sobre el paper com només havien fet fins llavors els poetes i, de la mateixa manera que els artistes medievals, no buscava la representació acurada sinó la plasmació dels seus somnis.

Com a poeta, contraposa innocència i experiència, estats oposats de l'ànima humana, fins que arriba a la conclusió que la verdadera innocència resulta impossible sense l'experiència, transformada per la força creativa.

Blake veia la poesia i les arts visuals com dos mitjans d'un esforç espiritual unificat i va publicar els seus poemes amb il·lustracions pròpies.

Només uns quants contemporanis van creure en el seu art. Poetes posteriors, com Yeats i Emily Dickinson van assimilar les seves visions i el seu estil literari. En pintura, ha influït sobre tot en el moviment surrealista. Avui se'l posa com a exemple d'artista total i se'l reconeix com una de les figures més importants de l'art anglès.



DANSA

Abans que apunti el matí, la joia s’obre al cor de les flors,
joia fins a les llàgrimes, i el Sol ixent les eixuga: la farigola boscana primer
i la ulmària borrissolada i suau, ondulant entre els joncs,
saltant en l’aire lleument, menen la dolça dansa: desvetllen
el lligabosc adormit en el roure; l’airosa bellesa
festeja al grat del ventet; l’arç blanc, l’arç gentil
obre cent ulls amables; escoltant, la rosa encara dormia:
ningú no ha gosat deixondir-la: obre aviat el seu llit de cortines vermelles
i surt, majestuosa en la seva beutat. Cada flor,
el gessamí, l’englantina, el clavell,
la jonquilla, el dolç lliri que obre el seu cel: tots els arbres,
les flors i les herbes omplen l’aire aviat amb la innúmera dansa.
Però tot amb un ordre dolç i gentil...
(Trad. Marià Manent)



dimarts, 2 de febrer del 2010

Calendula officinalis


M'agraden els boixacs
tant ben oberts
com mig closos.
L'aigua del gerro,
goluts, eixuguen
i s'esplaien mandrosos:
un camp de girasols
dins de casa, en diríeu.

divendres, 29 de gener del 2010

Apunt d'estiu



Ara el cel és tot blau dins el matí.
Només un petit núvol blanc -molt blanc:
una verge s'ha deixat el coixí.
J. Salvat-Papasseit

Estava prenent el sol a la gespa d'una piscina de Seva. Hi havia un soroll de fons format per les converses de les àvies i els crits i xipollejos dels nens, excitats per la perspectiva de les llargues vacances. A les dues tothom va començar a marxar i s'instal·là un silenci trencat només pels refilets d'alguns ocells. Quan em vaig aixecar per fer un últim bany en solitari vaig veure que en un angle de la piscina havien quedat arraconades tres pilotes, de la mateixa mida, dues amb franges blanques i blaves i la tercera, situada al mig, amb franges blanques i vermelles. Una brisa lleugera que es va començar a aixecar va fer el bany encara més plaent. De la piscina estant, em vaig adonar que les tres pilotes havien deixat el seu racó i estaven lliscant sobre l'aigua, en diagonal. Al cap d'un moment, quan la brisa va bufar amb una mica més de força, les pilotes es posaren a giravoltar i, ben juntes, es desplaçaren, primer un parell de pams a la dreta, després a l'esquerra, després cap endavant i després cap endarrera, sense deixar de girar, fins a tornar a la posició inicial. La seqüència dels moviments plens de gràcia es va anar repetint amb la mateixa cadència. Quan vaig marxar, les pilotes continuaven la seva coreografia aquàtica. Aquell dia, 30 de juny de 2009, va morir sobtadament Pina Bausch.


dimarts, 26 de gener del 2010

Qualsevol nit pot sortir el sol

La capbussada en la Nova Cançó ha anat fent surar un munt de records de joventut que n'han arrossegat d'altres d'adolescència i d'infantesa. De cop m'he vist escoltant el programa de ràdio "Discos solicitados" que s'emetia els matins de diumenge. Sempre em preocupava una mica que les persones a qui es dedicaven les cançons no estiguessin atentes al programa en aquell moment i s'ho perdessin.

Dedico amb tot afecte Qualsevol nit pot sortir el sol a professors i alumnes de les classes de Català.blogs de l'Escola de la Dona.


dilluns, 25 de gener del 2010

diumenge, 24 de gener del 2010

Objecte quotidià



Torradora argentada:
la cuina se n'enjoia
quan la llesca de pa
s'hi llança erma i gebrada;
veiéssiu com en surt
d'olorosa i daurada.


(homenatge minúscul a Joan Salvat-Papasseit)

dimarts, 19 de gener del 2010

Reflexió a propósit d'Atenea


No es pot dir que la dona hagi estat en cap moment protagonista de la història. La iconografia occidental està farcida de déus, guerrers, reis, filòsofs, savis i herois de tota mena . En nombre molt menor, també hi ha personatges femenins importants que quasi sempre es divideixen en dues tipologies ben diferents. Poden ser personatges terribles, des de les sirenes que volien fer naufragar Ulisses fins a les dones fatals de les pel·lícules de Hollywood que eren la perdició dels homes. O poden ser personatges positius però, en aquest cas, han de ser verges. Verge fou la totpoderosa Atenea, Verge va restar la Mare de Déu, Verges eren totes les màrtirs que van oferir llur vida immaculada als botxins i per sempre més han estat venerades. Perquè una dona amb una vida sexual gratificant no ha pogut pujar mai a cap pedestal?

dissabte, 16 de gener del 2010

Conferència de Jordi Giró


L’alumnat que gaudim del privilegi d’assistir als cursos de Català.blogs rebem, a més a més, regals extraordinaris: després de l’exclusiu recital nadalenc de la Marina Rossell, el dimecres 13 de gener vam tenir la sort d’assistir a la xerrada d’en Jordi Giró sobre la Nova Cançó. Durant dues hores vam pujar un altre cop a la muntanya russa de les emocions. El Jordi ens va explicar tan bé un fenomen cultural tan ric i tan complex que intentaré fer-ne un resum per fixar les dades a la memòria.


1959-62. Orígens

A petició de les cases discogràfiques, alguns cantants com Josep Guardiola o les Hermanas Serrano van enregistrar èxits internacionals en català.

Lluís Serrahima, a suggeriment de Josep Benet, el gener de 1959 va escriure un article a la revista Germinabit que va titular “Ens calen cançons d’ara” (el podem trobar al blog de la Laura Trovò) que va tenir un gran ressò. Miquel Porté i Remei Margarit van començar a fer petits concerts a cases particulars o locals petits. Les seves cançons eren senzilles i iròniques sense gaires pretensions estilístiques. S’hi va afegir Josep M. Espinàs que ja havia traduït Georges Brassens al català. Neixen així El Setze Jutges als quals s’afegeixen Delfí Abella i Francesc Pi de la Serra el 1962. La majoria de Jutges procedien de la intel·lectualitat catalana i tenien altres projectes professionals però en aquell moment lluitaven per normalitzar l’ús del català en l’àmbit de la música. El mateix any Josep Espar Ticó funda el segell discogràfic Edigsa.

Raimon comença a cantar al País Valencià.


1963-67. Consolidació dels 16 Jutges i Raimon

Per mediació d’Eliseu Climent i Joan Fuster els Jutges van a València per conèixer el Raimon. Queden admirats de la seva força i personalitat i de la profunditat de les seves cançons però són conscients que no el poden incloure en el seu grup. S’hi incorporen Enric Barbat, Xavier Elies, Guillermina Motta, Marti Llauradó i M. Amèlia Pedrerol.


Edigsa projecta presentar-se al “Festival de la Canción Mediterránea" amb Salomé i Raimon que n'era reticent però accepta quan li ho plantegen com un servei a la llengua. El Règim comença a fixar-se en les lletres de les cançons.


El 1964 el programa de Salvador Escamilla “Radio Scop” serveix de plataforma als cantants del moment. M. Carme Girau i Joan Ramon Bonet s’incorporen als 16 Jutges i al 1965 hi entra Serrat que captiva a tothom. Armengol Passola es separa d’Edigsa i crea el segell discogràfic Concèntric. El 1966 entra als Setze Jutges Maria del Mar Bonet.

Núria Feliu debuta a Nova York amb Teté Montoliu i Raimon triomfa a l’Olympia de Paris. La censura s’adona que ha d’anar amb compte perquè a l’estranger s’assabentaran de les seves prohibicions.

El 1967 entra al Setze Jutges Rafel Subirachs i Lluís Llach en fa el número 16.

Armengol Passola obra la Cova del Drac.

Ovidi Montllor arriba d’Alcoi amb cançons de tema social i Guillem d'Efak canta en malloquí.


1968-1969. Serrat canta en castellà i el Grup de Folk

El 1968 el Règim proposa a Serrat -la seva Cançó de Matinada havia estat nº 1 en vendes a tot Espanya- que canti a Eurovisió i ell accepta perquè ho considera una bona promoció internacional. Els nacionalistes pensen que s’ha passat a l’altra banda. Rep pressions fortíssimes pels dos cantons, com a sortida proposa, sense èxit, cantar el “La, la, la” en català i finalment, veient la manipulació franquista, es nega a actuar. De l’afer, Serrat en surt malparat i finalment se’n va a Llatinoamèrica. Amb Serrat fora del Setze Jutges, es promociona la Novíssima Cançó amb Maria del Mar Bonet, Rafel Subirachs i Lluís Llach que canten sobre alguns fets molt concrets del moment.

Esclata el Maig del 68 i el moviment Hippy.

Neix el Grup de Folk amb Sisa, Joan i Xesco Boix, Eduard Estivill i Pau Riba. Va arribar a tenir 26 membres que volien donar a conèixer el folklore universal. Els referents ja no són els chansonniers francesos sinó la música nordamericana.

El 1969 comença a actuar La Trinca.


1970-75. Les sis hores de Canet i concerts multitudinaris

El grup dels Setze Jutges es dissol. Comencen els concerts multitudinaris que són verdaders mítings.

El grup d’escoltes de Canet amb La Trinca i Joan Ramon Mainat organitzen Les sis hores de Canet que el 1976, en la sisena edició, aplega 60.000 persones. Rafel Subirachs burla la censura i canta la seva versió dels Segadors.

Oriol Regas inaugura Bocaccio i Víctor Jou inaugura Zeleste.

El 1974 esclata la Revolució dels Clavells i molts cantants catalans van a Portugal per recolzar-la.

Raimon actua al Palau dels Esports 20 dies i escaig abans de la mort de Franco, el promotor és Oriol Regàs. El febrer de 1976 va a Madrid per a tres concerts i només li deixen fer el primer.

El 1975 s’organitza el primer Canet Rock amb els mateixos promotors i Zeleste.


1976-80. Música laietana i el desencís dels cantautors

La música laietana és una música de fusió, electrificada, que s’identifica amb Zeleste: l’Orquestra Plateria, el Gato Pérez, Oriol Tramvia, Toti Solé, la Companyia Elèctrica Dharma, l’orquestra Mirasol, Jordi Sabatés.

Amb l’arribada de Tarradellas i Jordi Pujol i la creació de la Conselleria de Cultura, el capital privat va pensar que ja havia fet la seva feina i va deixar d’invertir en cantants. Els polítics els consideraven incòmodes i fins i tot perillosos perquè tenien por del seu esperit crític. El missatge dels polítics era que com ja s’havia aconseguit un Govern català, els cantautors ja no feien falta. Els mitjans de comunicació no en parlaven. El resultat va ser que només van continuar en el món de la cançó els que tenien carisma i un públic nombrós mentre d’altres que s’havien arriscat molt durant la dictadura van quedar arraconats sense aconseguir contractes.


La conferència es tanca amb un vídeo de l’homenatge que els companys de professió van organitzar per a l’Ovidi Montllor i les seves paraules “jo sóc l’artista, el cantant, el pallasso”.

divendres, 1 de gener del 2010

Georges Brassens



Jo tenia 15 anys quan uns parents llunyans que havien tornat de l’exili a França em van regalar un single que portava per títol “Georges Brassens chante les poètes de tous les temps”. Aquelles quatre cançons, dites amb veu profunda i dicció clara, amb acompanyament de guitarra i de contrabaix, no s’assemblaven a res del que havia sentit fins llavors i em vaig aprendre de memòria les balades de Paul Verlaine, François Villon i Victor Hugo i les sornegueries d’un poeta desconegut envers els filisteus del segle XX.

Al cap d’un temps vaig aconseguir un disc en què Brassens cantava les seves pròpies lletres. El vaig posar al tocadiscos amb emoció i se’m va obrir un món nou. Recolzat per la seva música senzilla però que arriba al moll de l’os, el meu ídol posava en ridícul els estaments oficials, ironitzava sobre ell mateix i llançava diatribes contra la estultícia i la prepotència de tota mena mentre parlava amb tendresa dels amics, del tros de paradís compartit sota un paraigües, dels rebels, dels perdedors, de reines en esclops, de roures innocents i de la mort, que treu el nas darrera de qualsevol cantonada. Els meus principis es van trasbalsar, vaig perdre alguns prejudicis i vaig guanyar molts dubtes.

Més tard em vaig comprar a França altres elapés i un llibre de la col·lecció “Poètes d’ajourd’hui” amb totes les lletres de les seves cançons en el qual, d’algunes paraules, només n’estaven impreses les inicials seguides de punts suspensius. Llavors vaig saber que amb paraules considerades malsonants es podia fer poesia de la bona. Una tarda gloriosa, em va caure la bava veient a un cinema “d’Art i Assaig” la pel·lícula “Porte des Lilas” on Brassens n’era protagonista i autor de la banda sonora.

El temps va anar passant. Van sorgir els Setze Jutges i em va alegrar que l’Espinàs cantès cançons de Brassens en català. Després vaig viure amb entusiasme l’eclosió de la Nova Cançó i els recitals amb Guàrdia Civil a la porta. A moltes de les imatges, dels acords i dels temes dels nostres cantautors i dels de llengua castellana vaig anar reconeixent el ressò de la influència del mestre.

Georges Brassens es va topar amb la mort el 13 de novembre del 1981. Quan va aparèixer el CD es van fer recopilacions de la seva obra. Els vells vinils dormen a l’àlbum però ara, gràcies als avenços tècnics, acabo de posar en ordre aquests records escoltant les seves cançons a l’Spotify.


Ci-git une feuille morte,

ici finit mon testament.

On a marqué dessus ma porte:

Fermé pour cause d’enterrement.

J’ai quitté la vie sans rancune,

j’aurai plus jamais mal aux dents.

Me v’là dans la fosse commune,

la fosse commune du temps.

(Le testament)